El quiet lament del piano bar.
La llum groguenca damunt l’empedrat
humit
sortint dels ulls cansats d’una porta
mal tancada.
Tot és feixuc i pesa ara
com una hora morta al redós
d’un circ
quan dormen els acròbates,
ells pallassos vesteixen de carrer
i domadors silents alimenten
a les bèsties.
Bèsties que mai han cregut en cadenes
ni en tresors amagats
al bosc espès del somriure.
Bèsties que tal vegada són
com nosaltres ara,
quan pensem en el pes i la mesura
de la nostra vida en altres vides
i arribem a conclusions tristes
i la nostra mirada s’iguala a la seva
i es fa llunyana
perquè tal vegada, com ells,
enyorem els tambors d’Àfrica.